Els garífunas de Livingston

El ferri va arribar a Livingston gairebé de nit, i només obrir la porta van entrar uns quants rastafaris a donar la ma i saludar a tota la gent, a la que mes tard els dirien “Hola, te acuerdas de mí, te he saludado en el ferry” total per donar-te conversació a canvi d’uns quetzales per poder treure-te'ls de sobre.
No teníem lloc per dormir i els llocs que apareixien a la guia estaven plens o simplement tenien mala pinta o feien pudor. El poble era fosc, estàvem molt cansats de viatjar durant tot el dia i la forta calor i humitat tampoc ens animava.

Com que ja era tard, ens vam separar per trobar lloc per dormir; la Laia a un bar amb internet i el Raúl preguntant pel carrer. Si alguna cosa havíem après anant improvisant es que a vegades les solucions es troben de la manera menys lògica. El Raúl va preguntar a una dona asseguda a un pati d’una casa molt cuidada si li llogava una habitació, aquesta tot i que no tenia habitacions per llogar el va aconsellar que pregunti a un resort de luxe que acabaven d’obrir, a veure si feien un bon preu. Tot i que la nostra previsió per dormir a Guatemala no havia de superar els 15 euros, va preguntar per dormir a un hotel on el preu oficial de l’habitació superava els 50 euros. De totes les habitacions només tenien ocupada una, era temporada baixa i vam poder negociar una estada de 4 nits a uns 20 euros diaris. “Laia, recull la motxilla i corre abans de que se’n penedeixin”

Feia només una hora que caminàvem de nit pel carrer, carregant la punyetera motxilla i amb la samarreta suada, visitant hostals amb mes merda que la jaqueta del Kung Fú, i ara, estàvem descansats, dutxats i jugant a cartes a la terrassa d’un resort davant del carib...esto es gloria, tú.



Al matí i amb la panxa plena tot es veu diferent. El poble es pintoresc, típic caribeny, de cases baixes de colors vius, carrers plens de terrasses de fusta i alguna acadèmia de mecanografia amb antics models de la marca Olivetti. Els nens petits van al cole d’uniforme, els homes grans, amb camisa clara i barret de palla i les dones amb mocador al cap, passegen enmig dels pocs turistes que hi queden en aquesta època de l’any.



Playa Quehueche es troba lluny del poble i marxem amb un taxista molt jove, tant que condueix molt a poc a poc, i pensem que som dels primers clients als que porta ja que tots els coneguts del poble el saluden com dient “pero que haces tú con el coche de tu padre?”
La Platja es d’aigua mes aviat calenta i poc transparent degut a la composició de la sorra. Un petit moll de fusta ens serveix per estirar-nos i assecar-nos ja que durant tot el viatge no carregàvem amb cap tovallola. No hi ha ningú i a més tenim un petit bar per aconseguir una fantàstica Gallo fresca, la millor birra que hem tastat durant el viatge, que més volem.





Livingston no sembla Guatemala, mes aviat sembla Jamaica i els seus habitants, els de l’anunci de Ron Coco Malibú “me estas estresaaando”. La majoria son negres, molts rastafaris, pertanyen al grup ètnic dels Garífuna , que procedeixen de l’antic tràfic d’esclaus. Els més joves no tenen gaire que fer durant el dia i es dediquen a guanyar un quetzal d’aquí i altre d’allà provinent de la butxaca dels viatgers.



Hi ha tant poc turisme que per fer qualsevol activitat que ens surti a bon preu el Raúl ha de fer de “jalador” (persona que “jala” o agarra els turistes per apuntar-los a excursions o a hotels i guanyar una comissió). D’aquesta manera, el cost de l’embarcació es redueix considerablement. Així coneixem a Goisha i Vojtek, dos polonesos amb qui compartirem la resta de l’estada a Livingston. Amb ells visitem Playa Blanca i Siete Altares, un seguit de pous i cascades que tot i que no estaven a la millor època, encara conservaven alguna piscina natural.
Al cap i a la fi, érem un grup de quatre polacos.