Belize

La costa nord de Guatemala es un tros de terreny molt petit, gairebé asfixiat per la proximitat d’Hondures i Belize. Volíem aprofitar la situació per apropar-nos als cayos Zapotillos de Belize però no era fàcil perquè el preu del viatge, uns 40 dòlars, i sobretot les dos hores de navegació no acabaven de convèncer als pocs viatgers que hi havia al poble.

A l’últim matí que havíem de passar a Livingston ja teníem fetes les motxilles i estàvem a punt de marxar, però el Raúl no es resignava a deixar de fer aquesta excursió i de bon matí va marxar cap al poble a veure si trobava gent per fer-la. Vam tenir sort i just a l’últim moment es van apuntar dos parelles i vam poder cobrir el mínim de persones per amortitzar la benzina de la barca. Teníem per davant dos hores de navegació fins arribar als cayos, amb una barca petita i rudimentària que semblava que s’anés a trencar cada vegada que golpejava les ones.



Portàvem més de la meitat del camí, feia estona que ja no es veia terra, tot era horitzó i el “capità” de l’embarcació va començar a donar cops a la seva brúixola: no funciona. Ens havíem perdut. L’alçada dels cayos es just la que té la palmera més alta, això vol dir que fins que no els tens davant no els pots veure i sense brúixola es impossible orientar-se. Vam estar totalment perduts durant 15 llarguíssims minuts fins que, encara no sabem com, els cayos van aparèixer de cop.


Es tracta d’unes quantes illes molt petites, deshabitades, que desprès de varis conflictes se les va quedar el govern de Belize. L’aigua es increïblement transparent i calenta i el fons de corall fa que sigui un lloc perfecte per fer snorkel. Com que a immigració havíem avisat que estaríem fora de Guatemala durant tot el dia, ens esperaven dos funcionaris Belizenys per fer els tràmits de rigor. El funcionari que ens atenia, de parla anglesa ja que es el idioma oficial del país, es va limitar a cobrar-nos 10 dòlars de taxes i poc més, no es va treure ni la gorra, ni les ulleres de sol ni el walkman: Welcome and have a nice day!


Només posar-nos les ulleres i fer el primer cop d’ull sota l’aigua vam quedar parats amb l’espectacle. Tot ple de corall i peixos de colors vius que quasi es deixaven tocar, gairebé no s’espantaven, com si nosaltres forméssim part del seu habitat. Veure una cria de tauró a nomes quatre metres de distància es impressionant, estava quieta al fons i just quan la veus fas automàticament dos coses: 1, mirar al voltant a veure si n’hi han més i 2, veure a quina distància et trobes de la barca. Trobar-te de cop aquest animal, encara que no arribi als dos metres, impressiona molt, casi et talla la respiració, però igualment no pots deixar de mirar. El Raúl volia que la Laia experimentés el mateix, així que la va anar a buscar: “Laia, vine un moment...” es va quedar de pedra.


Un vaixell enfonsat va ser el fi de festa perfecte per la jornada de snorkel i a la tornada, dos hores més de barca, aquesta vegada sense problemes perquè un cop et trobes la costa d’Hondures es fàcil orientar-se.
En arribar a Livingston vam quedar amb el “capità” pel dia següent, havíem de marxar remuntant el riu fins a la localitat de Rio Dulce per poder agafar transport fins al poble de Flores