Maximón o Ri Laj Mam

Encara que la dictadura i el cristianisme hagin intentat exterminar tota cultura religiosa que no sigui la seva, els guatemaltecs han sabut, tot i ser durament perseguits, mantenir els costums i creences.



Sabíem que al poble de Santiago Atitlan encara conservaven antigues creences religioses i la mes notable estava representada per Maximón o Ri laj mam, una figura religiosa que representa l’avi de tots els habitants de Santiago. Tot el poble adora aquesta figura, no se sap si sant o diable, i que cada any canvia de localització i l’acull un veí diferent, cosa que li dona prestigi (i un ingrés extra en forma de donatiu, sobretot dels turistes curiosos com nosaltres).



Arribem al poble mitjançant una barca i abans de que algú s’ofereixi per acompanyar-nos, ens informem de quina casa l’acull. Arribem al carrer on es troba la casa que el guarda, l’entorn fa mala pinta però tot i això ens refiem de dos nens petits que ens porten cap a dintre a canvi d’un parell de quetzales. Quant enretirem la cortina de l’entrada apareix Maximón, plé d’adoracions, espelmes i amb un puro a la boca. L’ambient de la petita sala està molt carregat i es una mica trist, hi ha dones resant en veu baixa i tot sembla un velatori. La Laia té cara d’espantada des de fa estona perquè al costat de la figura de Maximón i sobre una taula, estàn embolicant una figura d’un sant a escala real que la Laia confon amb una persona morta. Després d’aclarir el malentès xerrem amb l’home encarregat de custodiar la imatge. Ens diu que es un orgull que la seva família guardi el Maximón per un any i que a l’església no li fà molta gracia aquest competidor.

Sortim de la casa, no sense deixar un donatiu sota la corbata de la figura, i quan portem uns minuts caminant veiem els mateixos dos nens d’abans que corren cap a nosaltres. “Señor, señor, mi hermano no me da el quetzal” vam haver de posar pau entre els dos germanets enmig de les rialles de les dones que passaven pel carrer.

El poble de Santiago Atitlan ,com el de San Pedro, i tots els pobles de la vora del llac son molt semblants, tots tenen el seu petit moll de fusta, els carrers fan forta pujada i es veu força tranquilitat, hippis i artesans.





A la barca, de tornada cap a Panajachel vam veure que alguns pescadors del llac tenen la cara tapada amb mocadors o passamuntanyes cosa que sumat a la boira que hi havia i les petites embarcacions semblants a una caixa de morts, li donaven un aire bastant tètric.

Resulta que moltes persones de la zona de l’Atitlàn tenen la creença de que el llac amaga les ànimes dels morts i que si algú els mostra la cara, a la nit els esperits del llac poden anar a buscar-lo.



Panajachel es el poble que acull a la majoria dels turistes de llac; hi ha de tot, discos, restaurants, bars, internet, i sobretot molt de moviment i soroll. La nostra habitació està al carrer principal, es neta, segura i fins hi tot té una tele on hem pogut veure un avorrit Barça - Depor.


El chiken bus enfila la carretera de la muntanya cap a Sololà. Son les 7 del matí i encara estem adormits. La vista al llac Atitlán es millor que mai, sense boira (just ara que marxem). Ha merescut la pena, es un lloc únic, per estar-se una temporada, tot i així marxem cap a l’altra banda del país per visitar Livingston, a la costa del Carib.