Viñales

Viñales es el nom d’un pintoresc poble de la part oest de l’illa rodejat d’un paisatge increïble de vegetació i d’estranyes formacions rocoses que anomenen mogotes. Es ple de coves i camins rurals rodejant la terra vermella on els guajiros treballen per produir el millor tabac del món.


Tot i ser molt visitat pels turistes, conserva l’ambient tranquil i silenciós d’un poble desconegut, amb bicicletes i cavalls passant per davant de les pintades de propaganda comunista a la paret i la gent asseguda als porxos del carrer principal, vorejat per pins que li donen un aire mes mediterrani que caribeny.


Mitjançant el que probablement era el taxi mes ruïnós de l’illa, amb mes fum a dintre del cotxe que afora, anem al mirador del poble i al mural de la prehistòria, una enorme pintura a una paret rocosa, obra d’un artista local.
Això si, en arribar, el taxista ens diu “Esto lo han pintao los aborigenes”... i es queda tant panxo.


Aconsellats pels amics de Trinidad ens quedem a casa de l’Ernesto, i la Marta i el Isaac dormen a casa d’una veïna, encara que sempre dinem i sopem junts.
L’Ernesto es la persona més atenta que hem conegut mai, sempre ens rep amb molta educació, s’aixeca de la cadira quan passem per davant i fins hi tot no s’atreveix a fumar davant nostre, no sigui cas que ens falti al respecte. Tot i dir-li una i altra vegada “Relájate Ernesto, que nosotros somos unos pelacañas” la seva dona i ell es desviuen perquè no ens falti de res, amb una efectivitat quasi militar, segurament producte de tota una vida servint a un hotel ple de senyoritos.
Ens sorprèn la seva forma de parlar exent de la musicalitat que tenen a la resta de l’illa, semblen mes aviat del sud d’Espanya, i com tota la gent que lloga habitacions a Cuba, tenen els seus contactes amb els que guanyar-se una comissió per fer-te de taxista, acompanyar-te allà on vulguis o organitzar-te una excursió amb cavalls.

Seguim fent tots quatre de turista i anem a cavall per les afores del poble, a visitar un guajiro que ens explica tot el procés del tabac, un altre que ens ofereix rom i mel barrejat amb l’aigua de coco i a torrar-nos sota el sol. Agafem confiança amb un home que ens acompanya i acabem parlant de política i de la falta de llibertats. Al seu to de veu i al sospir final de cada frase s’intueix resignació i desfogament. Entre cubans es difícil que critiquin obertament al govern, ja que poden acabar ficats en un seriós embolic, “Nunca sabes quien tienes delante, si a tu mejor amigo o a la persona que te va a denunciar al partido”.


A la nit tothom que surt a buscar una mica d’acció acaba a l’únic lloc que hi ha per ballar i prendre una copa a la fresca, on les parelles que hi ha estan formades majoritàriament per una aliança internacional cubano-estrangera.
I es que en aquest tranquil poble, que ens encanta, no només viuen de tabac i les excursions a cavall.