La Habana

Sortim de l’aeroport de la Habana i la imatge dels cotxes moderns aparcats a fora ens decep. Tant ha canviat Cuba en 8 anys?. Falsa alarma. A mesura que sortim de l’aeroport comencen a aparèixer els Plimouth, Cadillacs o Chrysler, els cotxes dels anys 50 que van abandonar els americans en la seva fugida de l’illa. Les mansions, encara deteriorades i els cotxes antics segueixen protagonitzant la postal de qualsevol carrer de la Habana.


Coneixem a la família del Pepe de l’anterior visita i aquest s’encarrega de buscar-nos allotjament, aconsellar-nos sobre la ciutat i sobre tot el que necessitem. Es un fanàtic de la lliga espanyola de futbol, i quan ens convida a cafè a casa seva, no para de xerrar sobre fitxatges i tàctiques. Ens comunica la primícia “Pepe Guatdiola entrenadol del barselona” sap molt de futbol, però en una cosa s’equivoca; es merengue.

Una vegada instal•lats a una casa baixa del barri del Vedado sortim per la ciutat a fer de turista, a veure que fa la gent pel carrer, si encara hi es el bar on anàvem o si recordem el camí cap a qualsevol lloc. No ha canviat gaire, tret que ara es veuen mes cotxes moderns i més varietat de productes als aparadors. Ens agrada la sensació de tornar a la ciutat, el passeig pel malecon, la rampa o la gelateria Coppelia; es com si et deixessin reviure un record i passejar pel passat.

Playas del este son les platges de la Habana, estan fora de la ciutat, a uns 30 km. Allà no acostumen a anar els turistes. Així que decidim anar-hi el dia següent.
Encara que podíem anar en taxi, decidim fer-ho de la manera més local possible, amb la guagua 400, el destartalat autobús que apropa els cubans a les platges i que podem pagar amb moneda nacional, 2 pesos (uns 10 cèntims d’euro).
Fa calor, tothom vol anar a la platja i la cua per pujar a l’autobús es eterna, igual que qualsevol cua que han de fer els cubans diàriament.
Les platges, grans i netes, ofereixen un paisatge estrany, barregen palmeres i aigua transparent amb runes d’un passat millor. Tot i ser els únics foranis de la zona, ningú ens molesta.




A la tornada tenim l’oportunitat de viure un capítol típicament cubà; la guagua s’espatlla a mig camí, va plena fins a dalt i no la poden reparar. Tots a la carretera, a esperar un altre autobús mentes es fa de nit. Esto es Cuba! Ens diuen els nostres companys de viatge.
Ja de nit arribem a la Habana i ens quedem pels voltants del Capitoli a sopar a qualsevol paradeta on es pugui fer servir moneda nacional. Son molt austeres i ruïnoses però ofereixen la possibilitat de menjar fora dels típics i artificials llocs per turistes. Això si, hem d’anar amb compte de no prendre cap salsa ni beguda estranya.


Tots dos teníem clar que tornaríem. El nostre primer viatge a l’illa va ser molt especial; el record de la gent que havíem conegut o la olor a petroli dels carrers de la Habana son coses que encara teníem molt presents. Llegir a Zoe Valdés o Cabrera Infante va ser clau per arreplegar quartos i decidir plantar-nos a Cuba amb 22 anys i a l’aventura, amb la mateixa cara de tontos que fem ara i sense experiència prèvia en cap viatge. Només hem trigat vuit anys en tornar; la majoria dels cubans que van marxar segurament no podran tornar mai.