Chickenbus experience.

Ens agrada moure’ns amb el chickenbus, lent i incòmode però també barato i autèntic.
Recull a tothom que ho demani, ja sigui al poble o al mig de la carretera, i això fa que s’ompli fins arribar a triplicar la seva capacitat total. Si hi ha cap problema de tràfic i es para uns minuts, l’autobús s’omple de venedors de tota mena, no paren d’entrar oferint menjar i fruites, i van sortint per la porta del darrere. L’ajudant del conductor es passa el viatge penjat a la porta del bus i cridant la destinació. A vegades hi ha tanta gent que per anar de la part del fons fins a la zona del conductor li es més fàcil obrir la porta de darrere i , amb el bus en marxa, passar caminant pel sostre del vehicle i aparèixer per la part del davant, a lo Indiana Jones.


Encara que Guatemala es un país petit, de la mida de Catalunya i Aragó junts, el terreny i les poques infraestructures existents fan que els desplaçaments siguin una odissea. Com a exemple, per fer el recorregut des de Panajachel fins a Livingston (uns 400 km) hem estat tot un dia sencer: A les 7 del matí sortíem de Pana cap a Guatemala city, on al migdia hem pujat a un autobús fins a Puerto Barrios, per agafar el ferri cap a Livingston, on hem arribat a la nit.

Durant el viatge, i després d’insistir mes d’un cop a l’ajudant del conductor de l’autobús que sortia de Pana que ens avisi de la nostra parada, el desgraciat a baixat sense dir-nos res, probablement descontent de no haver pogut treure’ns el clàssic “impost extra per turista” al bitllet d’autobús. La qüestió es que hem baixat del chiken bus enmig d’un barri bastant sospitós a Guatemala City, on a la porta de cada negoci hi havia una persona vestida de carrer mostrant un arma de foc, a lo "far west", que no sabies si estava vigilant el negoci o si estava a punt d'atracar-lo.


Com que no veiem cap taxi li hem preguntat a un dels que viatjava amb nosaltres com arribar a l’estació d’autobús i aquest s’ha ofert a acompanyar-nos ja que treballava al costat. A partir d’aquí la sensació d’inseguretat ha anat creixent i hem estat molt alerta amb tot el que fèiem. Ens sentíem carn de canó pels carrers d’aquell barri: dos turistes amb pinta d’europeus, amb les motxilles a sobre i bastant perduts. Vam pujar a un altre chickenbus que ens aproparia a l’estació que tocava, era molt pintoresc: el conductor no devia de tenir mes de 18 anys, estava rodejat de tres o quatre col.legues apinyats a la zona del davant i escoltaven regetón a tota hòstia, fins i tot les iaies del bus movien les cames al ritme de chunda chunda. No cal dir que tothom ens mirava, sobretot a la Laia. Poc després ha pujat un home a demanar caritat, el conductor ha baixat la música per escoltar-lo: l’home, quasi plorant, deia que feia 3 dies havien assaltat un autobús i havien malferit la seva filla i que necessitava diners per pagar l’hospital. La generositat de tots els que hi érem a l’autobús va ser total. No cal dir que si ja teníem sensació d’inseguretat, escoltar el relat de l’home, i amb la pinta que teníem d’euro amb potes, ens va acabar d’acollonir.


Finalment vam arribar a la nostra destinació gràcies a l’home que es va oferir a ajudar-nos i del qual nosaltres no ens fiàvem gens (moraleja: aún así, tampoco te fies.)

Vam respirar tranquils a la part davantera del segon pis del autobús de luxe que anava cap a Puerto Barrios, on el conductor anava vestit d’uniforme, semblant a un pilot aeri, amb la seva gorra de comandant i tot.
Joder quin contrast.