Marxem

De tots els somnis que té cadascú, recórrer Amèrica llatina sempre ha estat per nosaltres, viatgers de pa sucat amb oli, un dels principals.

Després d'acostumar-nos a viure sense mobles al pis (ens agrada l'eco que produeix), sense sortir de festa i després de preguntar-li al nostre cotxe si podria durar encara quinze anys més, hem pres la decisió.

Així que la Laia i el Raúl marxen de viatge.
Per recollir algunes fotos i sensacions i seguir en contacte amb la família i amics, vam crear aquest bloc (que somos así de modernos).

Recepta per intentar establir el recorregut:

• Posar a la coctelera alguna guia de viatges, algun reportatge, unes quantes escenes de pel·lícules, una mica d'Internet i molt de " y cuando lleguemos allí preguntamos y a ver que pasa, tú".
• Remenar-ho i esperar que surtin les principals ciutats i connexions.
• Mirar preus de bitllets d'avió i el clima de cada zona per veure per on es comença.
• ...sobretot, no deixar-ho refredar.

Ara tocava saber quant de temps podríem viatjar.
Tots dos, davant de la calculadora, fèiem estimacions on sortien paraules com: hipoteca, alberg, assegurança mèdica, dormir a l'autobús... o frases tipus: "amb un bocata i tira millas, tú".

Finalment ja teníem algunes xifres: 3 mesos, 7 països, i uns quants quilòmetres amb avió i autobús. Ni de bon tros era el recorregut més òptim per fer menys distància, ni tampoc el més econòmic, ni el més turístic, però era la nostra ruta tal com la volíem.

Poc desprès, davant de la pantalla de l'ordinador vam comprar el primer bitllet d'avió que connectava Lisboa amb Brasil. Ara ja no hi havia marxa enrere.

El següent pas era fer-nos una bona (i cara) assegurança mèdica, comprar-nos impermeables, roba, una mosquitera, i posar-nos unes quantes vacunes: tètanus, febre groga, febre tifoidea, hepatitis, fins i tot pastilles per la malària (pobre bitxo el que ens piqui).

L'últim pas era sortir de l'engranatge rutinari.
El Raúl ho tenia fàcil perquè el van despatxar no feia gaire però la Laia es va haver de carregar de valor per marxar de la feina i acomiadar-se dels companys amb qui havia treballat desde feia 8 anys. Aquella tarda només obrir la porta de casa, va començar a plorar, tant que no va pixar en tres dies.

Pocs dies desprès estem dinant a Bairro Alto, a Lisboa, ciutat que, amb aquesta tercera visita, ja comencem a estimar i que ara ens fa de pont cap a Amèrica del sud. La Laia ha decidit prendre's el viatge com a teràpia per deixar de fumar i avui en tot el dia no ha encès cap piti.