La Habana III

Tornem cap a la Habana, la última parada d’aquest viatge, i apurem cada minut dels poc dies que ens queden a l’illa. Centro Habana es cau a trossos. Cada casa i cada pis es pitjor que l’anterior a mesura que deixem enrere la part turística. Els nens juguen a beisbol amb un pal i un tap de coca-cola, i d’aquella insistència que tenien amb nosaltres per treure’ns qualsevol cosa a l’anterior visita ja queda ben poc, probablement fruit de l’augment de la repressió policial mes que de la fi del “periodo especial”.


El periodo especial
A principis dels 90, amb l’enduriment del bloqueig econòmic i la desaparició de la URSS, el principal soci econòmic de Cuba, l’illa va començar a patir, de la nit al dia, una forta crisi econòmica degut a la manca de petroli que afectava a les seves exportacions i la producció agrària, que va ser anomenada pel govern com a “periodo especial” creient que se’n sortirien ràpid. La població va començar a viure en la misèria, sense aliments, ni medicines, ni electricitat, i passant calamitats tant grans com les dels nostres avis a la postguerra espanyola. Tot i que des de finals del 90 comencen a veure una mica de llum, molts conservaran per sempre les seves particulars histories del “periodo especial” relacionades amb la desaparició de gats, la sopa de pollo sin pollo o l’hamburguesa de càscara de plàtan. Les botigues estaven completament buides, els hospitals servien per poca cosa més que per dormir i l’electricitat era tan inexistent que no tenien “apagones”, sino “alumbrones” de poques hores que s’havien d’aprofitar al màxim.

El callejón de Hammel es un punt de trobada de músics, cantants, i actors, ple de pintures i escultures relacionades sobretot amb la santeria, i realitzades pel pintor Salvador Gonzalez, representa un oasi de colors vius enmig d’una zona bastant deprimida de centro Habana, on el soroll de timbals i l’olor a encens acompanyen al turista, al habanero, al jinetero i al policia.


Fa molta calor i a la tarda el malecón es ple de gent pescant o banyant-se entre les roques, així que fem quatre fotos i marxem a buscar la fresca al paseo del Prado.


Aquest passeig connecta el Malecón amb el capitoli a través d’un carrer per a vianants ple d’arbres que ofereixen una impagable ombra als venedors de maní, als buscavides i al iaio sense dents, samarreta imperio i puro mes que apurat.


L’última planta de l’Hotel Sevilla, a un costat del passeig, ens serveix de mirador des de on apareixen els patis i les terrats dels edificis propers, tots de color gris i destartalats.


La propaganda política amb frases sobre la revolució es omnipresent a tot el país, pancartes i pintures amb herois revolucionaris, acompanyades de les sigles CDR.
Els Comités de Defensa de la Revolución es l’òrgan creat per mantenir a ratlla la població cubana susceptible de convertir-se en enemic de la revolució. No només controlen políticament a la població, sinó que vigilen qualsevol acte de “corrupció”, com per exemple aconseguir unes sabates de nen o una llauna de llet en pols al mercat negre, l’únic mercat que funciona. Fent un símil amb els vigilants que sortien a la pel.licula “Casino”, cada carrer o cuadra té el seu representat, que informa als representants dels barris, que a la vegada informen als de la ciutat, i aquest informen directament al govern. En definitiva, un instrument de repressió cap als mateixos ciutadans, un Gran Hermano de Fidel, que es veu desbordat per la necessitat que tenen els mateixos integrants de fer servir la “corrupció” per sobreviure d’una manera digna. Tot i així, al veí que té la desgracia de ser informat al partit li pot caure a sobre, de la manera mes injusta, tot el pes de la llei.