Aché pa ti asere

T’aixeques al matí i mentre esmorzes fas plans per tota la jornada: aniré aquí, caminaré per allà...surts al carrer i desprès d’un parell de conversacions, amb coneguts o no, ja has canviat de plans. Intentes anar a la teva nova destinació però es impossible, perquè ja no funciona allò que volies veure, o perquè no hi ha transport, i es que en aquest país res funciona, o sí, però encara no has endevinat de quina manera.
Es una de les coses que mes ens agrada d’aquesta illa, perquè no cal que facis plans, no cal que et preocupis si aprofitaràs la jornada o si visitaràs un o mil museus, ni pateixis pels horaris: no es compliran. Simplement pregunta, ves preguntant tot el dia i les respostes aniran configurant, amb mes o menys sort, el teu itinerari.






No es fàcil endur-se una primera impressió positiva del país, sobretot si només et relaciones amb el petit percentatge de gent que es dedica a explotar als turistes de qualsevol manera, i per molt que busquis, no trobaràs grans meravelles naturals ni monuments que t’impressionin. Calor, botigues buides, boques tancades i molta propaganda política.







Mentre dinem a un restaurant del barri del vedado un senyor gran toca el piano i es veu tristot, rodejat de la colla de sords que allà ens reunim sense aixecar el cap del plat, però de sobte la parella d’espanyols de la taula del costat, gais i cinqüentons, s’arrenquen a cantar cobla acompanyant la música del pianista. Tot s’anima en un moment, el músic aixeca el cap, somriu i toca amb més força. Ara ningú menja, acabem de ser testimonis d’una improvisada connexió musical, perquè connexió i musical son dos paraules que defineixen molt bé el caràcter d’aquesta gent, i el restaurant es transforma en una sala de concert amb gran ovació final pels protagonistes. Ningú els hi treu les ganes de juerga.


Com si d’una paella es tractés, has de rascar una mica el fons per no perdre’t el millor d’aquesta illa. De seguida apareixerà la musicalitat a la forma de parlar, la lliçó de simplicitat, la tarda xerrant asseguts al balancí del porxo, la calma dels iaios i de les platges. Els carrers de Trinidad, el “guajiro” que torna xino-xano al poble de Viñales o el passeig del malecón a la nit. La olor petroli al seient del darrere d’un antic Cadillac, els nens demanant-nos caramels i les mirades de la gent a la interminable cua de la guagua.
Una altra visita i una nova promesa de tornar a aquesta illa, tant lluny i tant a prop alhora.



"...no me vengas con discursos que estoy hasta aquí de discursos!"
Tito en Habana Blues

http://es.youtube.com/watch?v=zERwUy5A6fM