Santiago de Cuba

.A la part oriental de l’illa, a un cop de pedra d’Haití i Jamaica es troba Santiago de Cuba, bressol de la música cubana, i rival de la Habana en tots els sentits. Els habaneros anomenen despectivament als orientals “els palestinos” i els partits de beisbol entre el Santiago de Cuba i el Industriales de la Habana son l’equivalent a un Barça-Madrid, no es suporten entre ells.
L’elevat preu del autobús i la quantitat d’hores que calen per creuar l’illa fa que ens mereixi la pena arribar amb un petit avió des de la Habana, en tant sols una hora de trajecte.


Teníem la direcció de la casa de la família del Franco, un home que ens recorda a l’Al Pacino amb barba i ulleres, sempre amb samarreta imperio blanca, i que tot i el seu nom, resulta ser bon paio. La casa es antiga i molt gran i té un pati que utilitzem per menjar, jugar a cartes i parlar amb l’amo de la casa. Ens explica curiositats sobre la ciutat i el paper que va jugar al inici de la revolució. També ens parla sobre històries de desamor entre turistes i locals, algunes acabades en suïcidi, i quan agafem més confiança, parlem de política. La majoria dels relats els acaba amb la frase “no e faaaasiiiil”.
Estem al casc antic de la ciutat, d’estil colonial i molt acollidor per passejar. Sona la música per tot arreu, quasi tota la població es negre i la ciutat té un ritme mes tranquil que la capital.


Estàvem convençuts que seríem carn de canó dels “jineteros” ja que aquesta ciutat té mala fama i nosaltres som dels pocs turistes que es veuen, però no es així, pràcticament ningú ens molesta.
Els jineteros.
Tota persona que es busca la vida a costa dels turistes, ja sigui per mediació de la estafa, per oferir serveis de tot tipus o per cobrar comissió a l’hora de portar-los cap a un restaurant els anomenen jineteros. La difícil situació que passa el país empeny a la població a aconseguir dòlars com sigui, arriscant-se molts cops a injustes penes de presó. Poden arribar a emprenyar molt al turista, que es pot sentir fàcilment assetjat.
Quan veuen pel carrer un “yuma”(turista) intenten entrar en contacte, primer per esbrinar quin idioma parles i desprès per oferir-te qualsevol cosa. Res es casual. Si ets turista i acabes parlant amb una persona amb la qual no tenies programat fer-ho, aquest es un jinetero en un 90 % dels casos. Alguns son artistes de la comèdia, mestres per crear situacions “casuals” per parlar amb el turista, altres son un autèntic desastre i et criden pel carrer xiulant, com si fossis un gos o amb el típic “werarllufrom?


Per tal de treure’t la pasta han après a parlar angles, italià o alemany, així que nosaltres, aprofitant la pinta de la Laia, els hi diem la frase màgica, “no english... no spanish...Ucrania!” i automàticament ens deixen en pau.
Encara que son tractats per la policia com a delinqüents, son gent corrent, molts amb estudis universitaris, que no tenen mes remei que buscar-se la vida d’aquesta manera.

A la ciutat es pot trobar música allà on vulguis, des de una orquestra tocant son a qualsevol cantonada fins a locals on es reuneixen els veïns per tocar i ballar; es la capital del son.