Torres del paine, Xile

Pare! Baixem els quatre del cotxe, morts de fred, per fer els tràmits de sortida d'Argentina. Pugem al cotxe i recorrem uns quants kilòmetres de paisatge ideal per rodar una pel.lícula de mart, que son terra de ningú i ... ¡Pare! més tràmits i ja som a Xile i en mig dels Andes.

El parc nacional de Torres del Paine es un destí obligat per tot el que viatja per la Patagònia, ja sigui xilena o argentina. Son molts kilòmetres de zona protegida que conté grans pics, glacials i llacs, que permeten fer infinitat d'excursions.

Per dormir hi ha molt poca oferta que es reparteix en: varis refugis per motxileros amb habitació compartida i sense sac ni llençol (ho has de pagar a part) o magnífics hotels que a Espanya serien "paradors nacionals", però costen un ull de la cara. La temporada baixa te algunes situacions estranyes i en aquest cas ens va sorprendre, però dormir al refugi ens costava pràcticament el mateix que una habitació de luxe (al menys a nosaltres ens ho semblava) en un hotel situat al mig del llac Pehoe, i que el Manel havia seleccionat d'una revista de viatges.

No ens ho vam pensar. Al matí següent ens va sorprendre un espectacle natural. Aquest es l'efecte del sol sobre les muntanyes.


Aquest parc permet fer mil i una excursions per arribar a mil i un racons, però teníem poc temps i havíem d'escollir. Des de Barcelona ens havien recomanat pujar al "mirador de las torres" i allà ens ho van ratificar, així que sense saber què veuríem allà dalt, vam emprendre un camí de 4 hores d'anada i unes altres 4 hores de baixada. S'ha de dir que el camí era bastant assequible en la seva majoria i passava prop d'un glacial que era maco de veure, però el tros final ens vam enrecordar del Jordi i tots els que ens havien recomanat l'excursió, era una muntanya de roques que s'havien d'escalar a quatre grapes i no s'acabaven mai. Vam estar a punt de no seguir però al final vam arribar i.....

Increïblement bonic, com una catedral que la pròpia naturalesa s'ha fet a sí mateixa: dues torres que miren cap al cel i un llac amb aigua de color turquesa que convidava al bany (llàstima que devíem estar a uns -5º i amb prou feines vam poder menjar-nos l'entrepà sense congelar-nos els dits).Com que som uns chapuzeros i no anàvem gaire preparats, vam haver de lligar-nos una samarreta al coll a mode de bufanda i portar uns mitjons a les mans perquè se'ns estaven posant vermelles del fred. Quina fila!

Al dia següent només vam tenir esma per fer una petita excursió a un salt d'aigua i al mirador de los cuernos (un altre conjunt de muntanyes impressionant) i marxar a dormir a Puerto Natales.

De cami vam poder visitar la Cueva del Milodon, una espècie d'os gegant extingit. Pels autòctons, les distancies es quelcom complicat. ¿Oiga, cual es el pueblo mas cercano a este parque? Si, hay uno cerca, como a 140 Km.
Son la hòstia.

Livingston, Guatemala. 20:00 horas.

63 dies sense fumar.