Holguín i Gibara

.Parlant amb la nostra taxista a Santiago sobre el recorregut per l’illa, acabem improvisant una visita a Gibara i per això hem d’anar primer fins a la ciutat d’Holguín. Arribem de nit carregant les motxilles i comencem a buscar lloc per dormir. Estem un parell d’hores buscant i despertant a la gent fins que trobem una bona habitació a casa d’una família mes aviat acomodada, de les que tenen ingressos de l’exterior. Es una ciutat sense gaire soroll, de carrers ordenats i plena de bicitaxis. Coneguda com la ciudad de los parques, aquesta no te gaire interès turístic, així que molts del estrangers que acull, francesos, italians i espanyols, la majoria homes, hi son aquí per fer turisme sexual. A uns 30 km de la ciutat, arribant al mar apareix el poble de Gibara. Molt tranquil i pintoresc, de cases colonials ordenades i amb un petit malecón que rodeja gran part del poble. A dalt una petita muntanya amb un mirador i un restaurant. Al voltant d’una de les taules estan asseguts els membres d’una família. S’abracen, ploren desconsolats, beuen rom i canten, probablement estan celebrant l’acomiadament d’algun amic. Tornar cap a Holguín, on teníem les nostres motxilles i l’habitació pagada es una odissea. Portem quatre hores a la sortida del poble esperant que pari algun cotxe. Nosaltres i vint persones més. Els problemes de transport a l’illa son greus, i en algunes zones com aquesta ja es dramàtic. A la central de taxis no agafen el telèfon i per llei, cap cotxe particular no pot portar turistes. Portem tant de rato esperant que una senyora que viu sola s’ofereix per acollir a la Laia a casa seva si fos necessari. Finalment no caldrà i a l’últim moment tornem amb un home que condueix un antic cotxe rus, junt amb un noi que havíem conegut esperant. Es de nit i la carretera es perillosa i sense llum i a l’improvisat taxista li ha donat per córrer, està cabrejat i segurament es sent enganyat perquè no sabia que érem turistes. Tots tres passem una bona estona callats i acollonits, desitjant arribar a la nostra destinació. Quan arribem diu “me parece que habéis pasado un poquitico de miedo, verdad? El Raúl contesta “Miedo? Te he dejado la marca de las uñas en el salpicadero!". Tots riem molt, resulta ser bon paio i a més no accepta que li paguem res. Sense que s’adoni li deixem una propina a la guantera. A un improvisat escenari al carrer principal de la ciutat, una noia canta “I will survive”. No trobem cap tema més adient pel que ens acaba de passar.