Machu Picchu

Vam arribar de nit a Aguascalientes, cansats i arrossegant la motxilla per un carrer amb forta pujada, vam establir-nos a una habitació força neta i barata que tenia un fantàstic matalàs model "fakir", ideal per acabar de destrossar-nos l'esquena . Havíem viatjat en tren durant tota la tarda amb una parella de peruans establerts a Florida i un noi de la Rioja que havíem conegut a Ollantaytambo i amb els qui al final, formaríem una mini colla de tres dies.


Els viatgers i la important presencia del tren conformen la postal d'un dia qualsevol d'aquest poble, afortunat per convertir-se en la porta d'entrada a una de les meravelles del món.
Com que anàvem amb temps, vam parar a esmorzar al bar de la plaça principal d'aguascalientes i de seguida ens va sortir un amic caní que ràpidament es va apuntar a l'excursió que aquell dia ens ocupava. Llàstima que al xofer el va fer fora de l'autobús.

A les cinc de la matinada ja hi havia força moviment al centre del poble i la gent s'amuntegava a l'espera de l'autobús amb una barreja de son i expectació per arribar al cim i veure la ciutadella.

Ens la vam trobar de cop, caminat i desprès d'un revolt. Va aparèixer imponent davant nostre. La zona agrícola, els temples, els carrers i al fons la muntanya jove o Huayna Picchu, tot envoltat pels andes i tocat pel sol que acabava de sortir. La nostra primera imatge del Machu Picchu era espectacular.

En quechua, Machu Pichu significa Muntanya Vella. Així que la ciutat ha agafat el nom de la muntanya que la protegeix.

El temple del Sol, la plaça sagrada, la residencia del Inka, els canals de drenatge...tota la ciutadella sotmesa a pluges i constants terratrèmols, es una obra d'enginyeria construïda pedra sobre pedra encaixades perfectament i sense aglomerants.



La seva fama es justificada: per si no n'hi ha prou amb la mateixa ciutadella i tot el misticisme que l'envolta, l'entorn que l'amaga es de vertigen. Miris on miris s'hi troba la protecció dels andes i encara que els colonitzadors sabien de la seva existència, no la van poder trobar mai.

Ràpidament vam acostar-nos al Huayna Picchu, que es la muntanya que s'aixeca darrera de la ciutadella, per pujar fins al cim, ja que l'aforament diari d'aquesta zona es molt limitat. Com que s'havia de pujar molt, vam trobar l'excusa perfecta per tastar les fulles de coca, l'antic combustible dels inkas, que mesclat amb la saliva i una mica de calç donaven l'energia necessària perquè gent com els Chaskis, els missatgers que corrien pels andes durant hores, no s'esgotessin. No ens va ajudar gaire, perquè no vam aconseguir pedra de calç, i només va servir per que la gola se'ns adormís. Pel camí vam trobar gent desmaiada per l'anomenat soroche o mal d'altura.

Sembla que el Machu Pichu era un espai semblant a una universitat de meteoròlegs on s'estudiava el comportament dels astres i s'ensenyava la relació entre la posició de les estrelles i l'agricultura. Com que era una ciutat dedicada a l'estudi del cel, està construïda en forma de còndor, que com recordareu, era el símbol del Hana Pacha, el tercer nivell de la creu que representa el cel.

Una vegada al cim de la muntanya vam buscar la imatge del còndor: vam fer fotos i vam girar la càmera, però després de varies voltes vam arribar a la conclusió que s'havia de tenir molta imaginació o s'havia d'anar molt col·locat per poder veure la figura de l'ocell.

De tornada al poble, vam llogar una tovallola a una dona i ens vam apropar a les piscines naturals que donen nom al poble. Encara que eren una mica cutres, el nostre cos ho va agrair molt, mes encara si et deixen veure una birra "cusqueña" dins la piscina d'aigua calenta, tot contemplant els núvols que van tapant les muntanyes, en aquest petit racó a mig camí dels andes i l'Amazònia.