Punta del Diablo, Valizas i Cabo Polonio

Vam arribar a Punta del Diablo de nit i una mica més i ens passem de llarg el poble per ficar-nos a la platja. La primera impressió era una mica estranya, no hi havia llum, ni asfalt, ni gent. Semblava que haguessin evacuat el poble la nit anterior. Només s’escoltava el so de les onades i els nostres comentaris: que maco, que tranquil, vols dir que podrem sopar aquí?, vols dir que trobarem lloc per dormir?...

Finalment vam trobar una posada on ens va rebre el Fernando, amb un cubata a la ma destinat a unir-se al que ja portava a l’estómac. Va resultar ser un paio agradable i molt místic, que parlava de les estrelles (que allà es veien molt bé) i del destí. No semblava que treballés gaire, però la seva dona sí, ...Vite la jugaaadaa?!! quin personatge en Fernando!

Vam decidir quedar-nos un parell de nits a dormir allà: el so de les onades era un privilegi al qual no vam poder resistir-nos.

El matí ens va mostrar el poble tal com era: carrers de sorra, molta gespa i cases o cabanes (allà s’anomenen ranchos) sense cap ordre. Tot molt pintoresc i bohemi. Una platja molt tranquila, quatre barques a la sorra i gossos i cavalls campant al seu aire, lliure del turisme que havia marxat feia setmanes.

Aprofitant que teníem cotxe vam anar pels voltants a veure fortaleses de l’època colonial, més pampa uruguaia i Chuy, un curiós poble dividit per la frontera del Brasil. Un mateix carrer el compartien dos països: ara estic a Brasil ara estic a Uruguay, ara a Brasil ara a Uruguay...que cosas tú!

De camí a Montevideo hi ha Valizas, un poble semblant a Punta del Diablo però més hippie i tranquil encara. En definitiva, un altre poblet amb màgia: una gran platja, molt vent i la seva duna que ens va fer recordar els primers dies a Jericoacoara.

Més al sud de Valizas es troba Cabo Polonio, una reserva natural on només es pot accedir amb una mena de camió o 4x4 que ens va posar el cul a prova. Son molt pocs els que viuen a Cabo Polonio i ho fan sense electricitat ni aigua corrent. Aquesta gent comparteix amb el visitant, entre altres coses, tranquil.litat, natura i una colònia de lleons marins que viuen amuntegats (a excepció d'una parella de outsiders que dormien estirats a les roques de la península) en una petita illa que hi ha prop de la platja, des de on quasi no es veuen. Però si que es senten cridar, potser per aparellar-se o per insultar l'edifici que tenen davant, una lleonera abandonada on van morir molts dels seus avantpassats que, literalment, es van deixar la pell.

Jorge Drexler va dedicar una cançó al far de Cabo Polonio, on deia "No es la luz lo que importa, sinó los doce segundos de oscuridad". No vam poder comptar els segons perquè era de dia, però sí vam pujar per contemplar l'entorn amb tota tranquil.litat. Per sort no ens vam trobar amb el mateix turista gabacho d'un altre far, a punta Ballena, que no parava de xerrar, "yo tgabajo el la recolesión de ostgas, y vendo muchas a Bagselona" i així mitja hora...que si pesao!

El Calafate, Argentina, 21.00 hores.
45 dies sense fumar.