Hostitú!!

L'últim dia a Paraty va ser molt llarg i per rematar-ho, vam passar tota la nit a l'autobús per arribar a Sao Paulo, on pràcticament només hem conegut l'autopista que travessa la ciutat amb un nom que convida a no aixecar el peu de l'accelerador: Airton Sena (o Aitor Sena, segons la Laia, que pasa joder que soy de Bilbao). Des de Sao Paulo sortia l'avió cap a Foz d'iguazú on, encara que feia moltes hores que ens havíem aixecat, ens vam veure en cor d'apropar-nos a veure les catarates de la part brasilera.

Hem escoltat moltes opinions contradictòries sobre quin costat es el mes bonic per veure les catarates i tot i que la part brasilera te un final de recorregut espectacular (dutxa gratis), la part argentina ens ha deixat més impressionats (o potser es que ja no teníem son).


Des de Brasil es veuen tots els salts a la vegada, oferint una bona visió del conjunt, però des d'Argentina es veu l'aigua des de tots els angles possibles.

Encara que fins ara hem pogut sortejar les grans aglomeracions, a Iguazú vam enxampar el dia amb més visites de tot l'any (en alguns llocs hi havia hòsties per fer una fotografia) i nosaltres sense bateria a la part brasilera, on no tenim ni una sola foto.

També hem tingut la companyia de tota classe de bitxos, ja que les catarates estaven al mig de la selva i aquests, espavilats com son, s'acostaven en busca d'alguna coseta per menjar (els ha faltat estendre la ma o posar-se un cartellet).


Diu una antiga llegenda guaraní (els antics habitants de la zona) que el déu del bosc, empipat perquè la seva estimada fugia amb un altre va fer un profund tall al riu, provocant la mort de la noia (que es va convertir en roca) i castigant al seu amant a veure-ho eternament (el va convertir en arbre). Aquest tall, que es una gran falla, rep el nom de la Garganta del Diablo


Des de la plataforma superior que creua el riu fins a la mateixa Garganta, la sensació es de fi del món, el soroll es aterrador i sembla que tot s'enfonsa (i no perquè la plataforma no aguantés tots els turistes que s'agrupaven; quina gentada tu!).

El Raúl arrossega des de fa uns dies un esquinç de turmell que es va fer a la seva aventura en solitari per les "trilhas" de Ilha grande. Per aquest motiu, decidim anar al metge de Puerto Iguazú. Durant el trajecte l'autobús passa pel mig d'un poblat de barraques, que lluny dels tòpics d'aquests tipus de barris, sorprèn que dintre de l'austeritat dels carres existeix una sensació d'ordre, pulcritud i bona convivència on la pilota de futbol fa de nexe participatiu entre veïns.

El dispensari mèdic del poble sembla de l'època de Mussolini però ens atenen molt bé. Hem hagut d'esperar tota la tarda perquè davant nostre hi havia dos homes que s'havien cosit a ganivetades per una discussió. L'espectacle us el podeu imaginar, així que la Laia s'ha esperat a fora per no marejar-se.

En poca estona han començat a arribar les seves dones amb els seus respectius fills, eren tants que semblava una excursió escolar, tots petits, bruts i descalços però molt ben educats, asseguts sense fer soroll. La història ha acabat bé, desprès d'algunes hores els homes estan fora de perill i finalment ens atenen a nosaltres. Resultat: no hi ha res trencat, només es un esquinç, pastilles, fregues amb pomades i el peu embenat. Laia et toca fer d'infermera.

A Iguazú dormim a un alberg molt barato i animat i ens a tocat compartir habitació amb quatre tíos més. Al principi pensàvem "pobre Laia, l'única tia de l'habitació" però poc després ens hem adonat que tots quatre eren bastant "modositos", així que ja veieu al Raúl dormint amb el cul enganxat a la paret.

A mes de les catarates, des de Iguazú es pot veure la frontera de 3 països: Brasil (a la dreta), Paraguay (a l'esquerra) i Argentina (a sota).


Punta del Diablo, Uruguay 24.00
29 dies sense fumar