A Cidade Maravilhosa!

Arribar a Rio de Janeiro des de Jericoaocara va ser més difícil del que semblava: 1h de camió - bus, 6h d'autobús, 5h d'aeroports, 3h d'avió, taxi i... comença l'odissea.

Vam arribar a l'hostal de Botafogo cap a les 6 del matí, després de 30 hores sense dormir i el Raúl amb 30 hores de dejuni (cura estomacal). Vam pujar les escales del hostal morts de son, i als 10 minuts ja les estàvem tornant a baixar. L'hostal era el més semblant a una presó que havíem vist mai, tot eren reixes, no hi havia llum ni ventilació, però si una fauna variada. El paio de la recepció devia ser futbolista, perquè ens volia fer un gol per l'escaire, fent-nos pagar totes les nits per endavant, sense ni tant sols veure l'habitació (vas listo nene).

Ens vam trobar al carrer amb totes les motxilles a sobre i morts de son: començàvem bé.

Vam canviar de barri i, arrossegant-nos per tot Ipanema, amb més pinta de faveleiros que de gringos, vam trobar un lloc digne per dormir, cap a les dues de la tarda. El primer matí a Rio se'ns havia fet etern, però sabíem que l'esforç valdria la pena.

Ara portem tres dies dormint a Ipanema, una espècie de Sarrià amb platja, però on hi conviuen pijos, amb els seus gossos pijos amb sabates (si, si, amb sabates) i nens dormint al carrer. Estem molt a prop del bar on Vinicius de Moraes i Antonio Carlos Jobim van escriure una de les cançons més universals; la garota de Ipanema.

La platja d'aquest barri, igual que la veïna Copacabana, es molt concorreguda, està plena de gent fent esport, de busca vides i de venedors de tot el que un es pot imaginar. Es podria fer la compra de tot el mes, amb només mitja hora estirat a la platja. Aquí, les vistes son espectaculars i hi ha molt d'ambient, si, però l'aigua està freda de collons.

Però aquesta ciutat es molt més que això. Centre Rio en dia laborable te un ritme frenètic, tothom crida, corre i tot està ple de gent, dona la sensació que estem al mig del downtown a Manhattan. Vam poder visitar la confiteria Colombo, punt de trobada de l'elit de Rio a la Belle Epoque, amb una luxosa decoració. Evidentment la nostra consciència social ens va dissuadir de dinar allà però vam poder fer-ho a la barra d'un bar barato i molt popular entre els carioques que ens va permetre sentir el pols de la ciutat en un dia laborable. Molt a prop, la catedral de Rio, horrible per fora (sembla la central nuclear del Simpson), però sorprenent i futurista per dintre. Només entrar ja t'oblides de la seva funció religiosa perquè l'únic que et ve al cap son algunes escenes de la pel·lícula Blade Runner.

Per situar cada zona de la ciutat, res millor que pujar al Pão de Açucar: Leblon, Ipanema, Copacabana, Botafogo i Flamengo es poden veure des de dalt del mirador. Es tan alt que fins i tot es poden veure els avions fent maniobres per sota nostra, buscant la pista d'aterratge de l'aeroport.

Des de el Pão, volíem veure vistes espectaculars, i el que era espectacular era la boira que amagava la muntanya. Ja som una mica carioques, així que ens vam esperar allà dalt, i el crist redemptor ens va recompensar per la nostra fe, i des del corcovado va bufar per endur-se la boira i, una a una, van anar apareixent les platges de la ciutat.

L'immens Jardim Botanico do Rio es una meravella, pots perdre't tot un matí sencer rodejat de mata atlàntica, flors i bitxarracos de tota mena. Vam assistir a una petita mostra de les diferències socials que hi ha entre els habitants d'aquesta ciutat, i es que, al mig del Jardim Botánico s'hi celebraven dos festes d'aniversaris per a nens; per una banda un grup de gent acomodada i vestides com pijos seien a unes taules molt ben decorades, plenes de regals, copes i pastissos, i competien per veure quin dels seus nens anava millor vestit. A l'altra banda del parc, gots de plàstic, coca coles de 2 litres, bosses de patates i un pastís casolà decorava la única taula de l'altra festa d'aniversari, molt més austera però mes animada. No cal dir que de seguida ens vam identificar amb aquests, però els nens de totes dues festes de seguida ens van donar una lliçó a tots, ja que jugaven tots plegats sense fer cap distinció social: si senyor.

Rio es un exemple perfecte de com integrar una ciutat en un magnífic paratge natural que reuneix muntanyes, platges, llacs, i mata atlàntica, amb gratacels i faveles. Pujar al crist del corcovado en va permetre comprovar-ho, encara tenim la boca oberta.


Per moure'ns per la ciutat ho fèiem en autobús, inclòs alguna nit, i això ens permetia veure algunes parts no turístiques de Rio però es veritat que fora de les zones més concorregudes, teníem una mica de sensació d'inseguretat. Cada autobús, a part del conductor, te una persona asseguda que cobra els tiquets i ens ha sigut molt útil ja que ens deia sempre on teníem que baixar: "Moito obrigado!".

La nit de dissabte vam creuar la ciutat per viure l'ambient del barri de Lapa, que seguint les comparacions amb Barcelona, seria el més semblant al born. Vam escollir Rio Scenarium, un antic edifici de quatre plantes, a mig camí entre sala de concerts i botiga d'antiquari: preciós. Hi havia bossanova-jazz en directe. Podríem dir que es un local molt elegant, si no fos per la quantitat de gringos mal vestits que el gaudien (les brasileres sí que anaven molt elegants i el Raúl te mal de coll de tant girar-se). Com que ens havíem passat de pressupost, vam haver d'estirar una birra pels dos una bona estona. Quan vam sortir, la cua per entrar arribava a São Paulo!

Res millor per acabar la nit que fer una birra Skol gelada asseguts davant de la platja d'Ipanema, observant la gent amunt i avall, i intentant seguir alguna conversa d'avis, tots ells encara amb el minúscul banyador, descalços i refrescats per la brisa del mar.

"Jooodeeeer", ha sigut l'expressió mes utilitzada aquests dies. Tant per la part dolenta com per la part bona.

Rua Vinicius de Moraes, Ipanema RJ. 21:00 hores.

11 dies sense fumar.